La muntanya de Berlin

 

Va començar com una broma. Clausurat definitivament l’octubre passat, el colossal aeroport de Tempelhof (l’edifici més gran del món fins a la construcció del Pentàgon) va deixar més o menys als llimbs uns enormes terrenys incrustats a l’àrea metropolitana de Berlín, i va deixar, sobretot, la pregunta: què se’n pot fer. Per evitar les especulacions, el Govern alemany es va afanyar a prendre la iniciativa: va anunciar que promouria la construcció de nous barris residencials, i ràpidament va dividir el terreny en cinc sectors i va convocar un concurs perquè els arquitectes de la ciutat presentessin propostes. Un d’ells, Jakob Tigges, es va deixar caure amb una idea estranya: la idea de fer-hi, en lloc de cases, una muntanya.
No és difícil imaginar-se els gestos de sorpresa dels tècnics governamentals quan van obrir el sobre i es van trobar amb… això. Una muntanya. Quin disbarat. I quina manera de perdre el temps. Naturalment, el projecte no va ser ni estudiat, i el nom del jove arquitecte (té 35 anys) va ser descartat de la llista de les 12 propostes finals.[@more@]

NO MÉS VIVENDES
Tigges, professor de la Universitat Tècnica de Berlín, tenia la seva pròpia idea del que realment era un disbarat. "A Berlín no hi ha demanda per a les vivendes que el Govern està projectant", va dir. Proposar una muntanya era la seva manera de dir que qualsevol cosa, qualsevol cosa era millor que utilitzar els terrenys del Tempelhof per fer-hi nous barris. "Volia criticar aquella decisió i ho vaig fer presentant una utopia, un projecte irrealitzable". Donava per fet que els tècnics se sorprendrien, i per descomptat, que qualificarien la seva proposta de disbarat; era part del joc. El que de cap manera li va passar pel cap és que uns quants mesos més tard el seu disbarat aniria de boca en boca. ¿Boques somrients, condescendents? Ni de bon tros. Boques que parlen amb serietat de portar-lo a terme. The Berg, es diu. En alemany, la muntanya.
La va rescatar d’aquell anonimat al qual en principi estava condemnada un periodista del Suddeutsche Zeitung, que va tenir accés a la imatge de la muntanya que Tigges havia elaborat per a la presentació. D’aquí a aparèixer publicada a la premsa hi havia un pas, i d’aquí, pels inescrutables camins en què s’assenta l’excitació popular, a convertir-se en un fenomen, en alguna cosa que la gent miraria no rient-se’n, no amb escepticisme, sinó com una cosa fins i tot realitzable, hi havia simplement un segon esglaó. Un esglaó estrany, això sí: el que separa "la utopia", tal com la segueix formulant Tigges, de la realitat. "Van començar a arribar un munt de correus de tot arreu. En un col.legi, una professora va fer que els nens pintessin la seva pròpia versió del projecte, i d’Àustria n’hem rebut diversos missatges on la gent diu que ens regala les seves muntanyes. La reacció ha sigut impressionant".

EL LLOC DE LA IMAGINACIÓ A
més a més de l’ampli ressò que ha tingut en diversos mitjans de comunicació, amb nombroses i generoses entrevistes (en termes d’espai) en què Tigges insisteix que es tracta d’un pla irrealitzable, diversos, molts grups han aparegut a internet per donar suport s la idea. I, com una bola de neu, el projecte de la muntanya ha començat a rodar sol. "Jo crec que és part del joc –diu Tigges–. Una proposta així sempre se situarà entre la imaginació i el… ¿no ho hauríem de dir? Però l’important és que Berlín ha respost. No se m’acut un altre lloc on la gent celebri d’aquesta manera el que és inimaginable".
El que les coses inimaginables de vegades tenen és que algú se les pot prendre seriosament: una empresa d’enginyeria d’Austràlia ho ha fet, i després d’un estudi superficial ha dit que es pot fer. Trigarien 10 anys. "Ningú esperaria més per una muntanya", diu, rient, Tigges.

MAURICIO BERNAL

el periodico.cat

Quant a catberlin

Berlín en català. Blog fundat el 2004
Aquesta entrada ha esta publicada en Més Berlin. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.