Schrebergärten. Sobre aquesta mena de jardinets particulars a Berlín

http://www.n24.de/media/import/dpaserviceline/dpaserviceline_20080707_16/Kleingaerten_18269662originallarge-4-3-800-0-0-1618-1212.jpg

 Són
parcel·les d’uns dos-cents cinquanta metres quadrats, amb una caseta
mínima. Els berlinesos hi planten jardins amb pomers i pruneres,
cirerers, grosellers blancs, negres i vermells, romegueres i arbustos,
flors, gespa, petits estanys i barbacoa. A tot Alemanya n’hi ha més d’un
milió, agrupades en grans extensions als afores o a l’interior de les
ciutats, que fàcilment confondríem amb càmpings. Però les parcel·les
estan separades entre elles per tanques vegetals i caminets asfaltats,
plens de ciclistes que van i que vénen, posem per cas a la riba del
Hohenzollernkanal, prop de l’aeroport de Tegel i de la Siemenstadt, la
ciutat de Siemens, empresa que va començar-ne a construir aquí perquè
els treballadors tinguessin un tros de terra per proveir-se a la
postguerra. En temps de misèria, s’hi feien horts; ara s’hi planten
jardins.[@more@]

Els horts i els jardins són un espais de creació. La
tradició pagesa que portem als gens fa que trobem un gran plaer a
terrejar. Enfonsar els dits a la terra, omplir-se les ungles de sorra,
descobrir i sentir l’olor de les arrels, fer-les petar. Hi ha persona
que hi troba una mica de meditació oriental, i llavors les flors són
flors del paradís, i hi parla i hi rep la llum i el temps lent i reposat
dels vegetals. També hi ha persona que a l’hort o al jardí hi troba una
descàrrega, i que es baralla amb si mateixa en un combat de trinxeres
amb la terra.

Nosaltres només concebem el jardí si és a davant de
casa. Si tenim una parcel·la a part, és per plantar-hi un hort, mai un
jardí, i així ens va. Quan al descampat d’una ciutat catalana comencen
espontàniament a fer-s’hi horts, ja podem tremolar, perquè l’hi ha
agafat un mal lleig. Per comptes de tanques vegetals hi trobarem somiers
rovellats; per comptes de casetes de maó, barracots fet amb portes
acoblades i una teulada de fibra de vidre; per comptes de dipòsits
soterrats, cisternes de plàstic engroguit, bidons blaus, mànegues,
canyes aquí i allà, gossos famèlics i cridaners lligats a una cadena. El
descampat s’acaba tornant un parrac de pedaços. Els schrebengärten
tampoc són cap meravella, però la reglamentació hi és estricta: què pots
plantar-hi i què no, quina mida ha de fer i de què ha de ser la tanca,
quin dia pots segar la gespa i quin dia no, i el teu mateix veí ja
s’encarregarà de controlar-te amablement.

Aquest principi
d’octubre, Berlín ha tingut una setmana de sol –del sol breu i discret
d’allà dalt–, una mena d’estiuet de Sant Martí nòrdic. Diumenge passat,
als schrebengärten, la gent va treure les gandules i va prendre banys de
llum. Qui no tenia un jardinet va anar-se’n a fer-ho en un parc.
L’hivern serà llarg, fred i fosc, i ja és molt a la vora.

L’afició dels alemanys pel Mediterrani ve d’aquesta necessitat de llum.
Goethe, en ple hivern, instal·lat a Roma, apunta: “Fa un temps tan bo
com no es pot creure ni explicar”. Després de les guerres napoleòniques,
l’arquitecte Schinkel va fer que Berlín es conegués com l’Atenes del
riu Spree, però les columnes neoclàssiques de l’Altes Museum no van
deslliurar-se del posat prussià: sembla que formin. També de la
necessitat de llum –i de la intenció de simbolitzar l’obertura
democràtica de l’Alemanya reunificada –surten aquests nous i enormes
edificis de vidre al centre berlinès.

 Toni Sala


Darrera actualització ( Diumenge, 17 d’octubre del 2010 02:00 )

www.avui.cat

 

Quant a catberlin

Berlín en català. Blog fundat el 2004
Aquesta entrada ha esta publicada en Més Berlin. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.